Los traidores
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Raymundo Gleyzer  |
| Protagonistes | Susana Lanteri Mario Luciani Lautaro Murúa Walter Soubrié Luis Politti Osvaldo Santoro Pachi Armas Martín Coria Luis Cordara Luis Orbegoso Víctor Proncet Omar Fanucci Sara Bonet Hugo Álvarez |
| Guió | Raymundo Gleyzer, Álvaro Melián Lafinur i Víctor Proncet |
| Música | Víctor Proncet |
| Fotografia | Julio Lencina |
| Muntatge | Oscar Montauti |
| Productora | Grupo Cine de Base |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Argentina |
| Estrena | 1973 |
| Durada | 114 min |
| Idioma original | castellà |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
     | |
Los traidores és una pel·lícula argentina històrica-dramàtica del 1973 dirigida per Raymundo Gleyzer sobre el seu propi guió escrit en col·laboració amb Víctor Proncet i Álvaro Melián, i basat en el conte La víctima de Proncet.[1] Va ser realitzada entre 1972 i 1973 però mai es va estrenar comercialment. Va tenir com a actors principals a Víctor Proncet, Raúl Fraire, Susana Lanteri i Lautaro Murúa.
La pel·lícula inclou fragments dels films El último payador i de Tiempo de violencia. Los traidores va ser filmada en color i es van fer còpies de 16 mm. en blanc i negre, perquè circulessin en forma clandestina. El setembre del 1988 va ser exhibida en Lanús Oeste i el 22 de juny de 1993 la hi va projectar en un cicle del Centro Cultural Ricardo Rojas; la còpia a color recentment es va conèixer públicament en 1995.[1] Actualment és considerada com una pel·lícula de culte.[2][3][4][5][6][7]
Sinopsi
La història narra la vida d'un fictici dirigent sindical peronista, des que ascendeix al càrrec en la dècada de 1960, després d'anys de militància, i se centra en la seva transformació posterior en un buròcrata corrupte fins a 1973, quan Héctor Campora arriba a la Presidència de la Nació.[8]
Repartiment
- Víctor Proncet …Roberto Barrera
- Raúl Fraire …Antonio Corrales
- Susana Lanteri …Amanda / Paloma
- Lautaro Murúa …Benítez
- Walter Soubrié …Rivero
- Luis Politti …President de la Nació
- Alfonso Senatore …Guardaespatlles de Barrera
- Omar Fanucchi …Metge
- Pachi Armas
- Martín Coria …Obrer torturat
- Carlos Román …Locutor en entierro
- Sara Aigen... Dona que canta en entierro
- Diego Gleyzer …Bebé de Peralta
- Sara Bonet …Carmen
- Luis Cordara …Operari 2
- Luis Orbegoso …Peralta
- Luis Ángel Bellaba…Metge testimoni de la tortura
- Hugo Álvarez…El Negro
- Mario Luciani…Reynoso
- Claudio Lucero…Operari 1
- Samuel Desse …Supervisor
- Osvaldo Santoro
- Guillermo Ben Hassan
Producció
Los traidores va ser produïda per William "Bill" Susman, un productor de cinema i activista estatunidenc, qui havia estat combatent en les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola,[1] i després en la Segona Guerra Mundial. També va militar com a activista contra la dictadura pinochetista en Xile, la última dictadura cívico-militar a l'Argentina i la Contra nicaragüenca.
L'argument està basat en el conte de Víctor Proncet La víctima, que narrava un fet verídic: l'autosegrest del dirigent sindical peronista Andrés Framini.[1]
El títol original del film anava a ser “Una muerte cualquiera”, ja que el de “Los traidores” ja havia estat utilitzat per l'escriptor comunista José Murillo (1922-1997)[9] en la novel·la homònima -publicada en 1968- on relatava la traïció de la burocràcia sindical a una vaga metal·lúrgica.[1]
Comentaris/crítiques
Vincent Canby de The New York Times, va escriure el 22 de febrer de 1974:
| « | ”…eevita acuradament condemnar al President Perón, però està ple de desil·lusió que va conduir a la desesperació i finalment a les tàctiques terroristes que emboliquen a l'Argentina avui. Sustenta la violència de fet, sense pretendre ser una altra cosa, com va fer Costa-Gavras a État de siège”[10] | » |
Daniel Galán va escriure sobre el film en 1978 per al El País, i va opinar:
| « | ”…una mostra de com pot realitzar-se un cinema polític que no oblidi cap de les claus espectaculars d'un producte de consum.[4] El Grup Cinema de la Base ha rodat -esplèndidament- una història concreta que es confon moltes vegades amb el document històric, amb el melodrama, amb el cinema de ficció…és una pel·lícula imprescindible.”[10] | » |
Bibliografia
- Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos (1930-1995). Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2001, p. 579/580.
- Peña, Fernando Martín. El cine quema: Raymundo Gleyzer (1941-1976). Buenos Aires: Editorial De La Flor, 2000, p. 264.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 “Los traidólares”: ¡Raymundo Gleyzer flor de revuelo! Por Maité Campillo (Texto completo en: https://www.lahaine.org/fF0V) 26/03/2017, La Haine
- ↑ Homenajearán a Raymundo Gleyzer en los cines municipales de La Plata 24/05/2019, Info Blanco sobre Negro
- ↑ "Volvemos a sembrar a Raymundo": Los cines municipales rendirán homenaje a Gleyzer Arxivat 2019-08-07 a Wayback Machine. Secretaría de Cultura y Educación Municipalidad de La Plata
- ↑ 4,0 4,1 Asociación de Amigos del Museo del Cine: Imágenes de la violencia política 05-07-2018, Museodelcineba.org
- ↑ Películas en contexto: “La historia en el cine”. Ciclo de cine (Lunes a viernes a las 0, por Canal Encuentro. Conductor: Gabriel Di Meglio. Producción: Encuentro. Dirección y realización: Nicolás y Sebastián Carreras) 8 de marzo de 2013, Revista Noticias
- ↑ Cine de ficción durante el Mundial 78: La pantalla manchada, por Marcelo Acevedo Papelitos
- ↑ EN EL DIA DEL DOCUMENTALISTA: Proyectarán obras de Raymundo Gleyzer en el cine municipal de La Plata 27-05-2019, Andar – Agencia de noticias de derechos humanos de la Comisión Provincial por la Memoria
- ↑ Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos (1930-1995). Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2001, p. 579/580.
- ↑ Homenaje a José Murillo: José Murillo, militante de la vida (18-8-1922/23-2-1997) 18/08/2009, Centro Cultural de la Cooperación
- ↑ 10,0 10,1 Manrupe i Portela, 1995, p. 579-580.
Enllaços externs
Los traidores a YouTube- Los traidores a Cine Nacional
