Eleccions al Parlament Europeu de 2024

Aquest article o secció tracta sobre unes eleccions actualment en curs.
La informació que conté pot estar obsoleta. Si us plau, no hi introduïu especulacions i recordeu-vos de posar referències a fonts publicades per donar més detalls.
Eleccions al Parlament Europeu de 2024
 ← 2019 Modifica el valor a WikidataUnió Europea Modifica el valor a Wikidata
Datajuny 2024 Modifica el valor a Wikidata
Tipuseleccions al Parlament Europeu Modifica el valor a Wikidata
Càrrec a elegir720 diputat al Parlament Europeu ≈ X legislatura del Parlament Europeu. Durada del mandat: 5 anys Modifica el valor a Wikidata
Lloc webelections.europa.eu Modifica el valor a Wikidata
Resultat de la votació Modifica el valor a Wikidata
<1
2>
 PPE  — Ursula von der Leyen
0
Diputat 172 →
<1
2>
 PSE  — Nicolas Schmit
0
Diputat 147 →
<1
2
3>
 RE  — Marie-Agnes Strack-Zimmermann, Valérie Hayer, Sandro Gozi
0
Diputat
ID
0
Diputat 60 →
<1
2
3>
 PVE  — Bas Eickhout, Terry Reintke
0
Diputat 55 →
CRE
0
Diputat 45 →
<1
2>
 PEE  — Walter Baier
0
Diputat 19 →
ALE  — Maylis Roßberg, Raül Romeva i Rueda
0
Diputat 11 →
ALG
0
Diputat 9 →
Pirates  — Anja Hirschel, Marcel Kolaja
0
Diputat 4 →
AEVN
0
Diputat 4 →
APEU
0
Diputat 3 →
MPCE
0
Diputat 3 →
Volt
0
Diputat 1 →
Elecció del president de la Comissió Europea 2024 Modifica el valor a Wikidata

Les eleccions al Parlament Europeu de 2024 tindran lloc entre el 6 i el 9 de juny de 2024 a tots els estats membres de la Unió Europea, per donar lloc a la X legislatura europea.[1] En elles es triarà per sufragi universal, directe, lliure i secret els eurodiputats que integraran l'Eurocambra i que representaran a la ciutadania europea en el període comprès des de 2024 a 2029. Aquesta cambra serà la responsable de nomenar el president de la Comissió Europea, a proposta del Consell Europeu en funció dels resultats de les eleccions, per majoria qualificada.[2]

El nombre de diputats previstos per a la X legislatura del Parlament Europeu es de 720 escons, repartint-se els 73 que tenia el Regne Unit, després de la seva sortida de la Unió Europea, entre diversos països com Espanya, França, Itàlia i Països Baixos i reservant-se 31 escons per a futures ampliacions de la unió.[3][4]

Aspectes rellevants

Nova llei electoral europea

El 7 de juny de 2018, el Consell Europeu va acordar canviar la llei electoral de la Unió Europea i resignar les velles normatives electorals, datades de 1976. L'objectiu de la reforma era augmentar la participació en les eleccions, la comprensió de la seva importància i rellevància en l'àmbit europeu i evitar vots irregulars sense menyscabar les tradicions constitucionals i electorals dels estats membres.[5][6][7]

Les disposicions incloïen un llindar obligatori d'entre el 2% i el 5% per a les circumscripcions amb més de 35 escons, normes per evitar que els votants poguessin votar a diversos països, introducció del vot pels ciutadans europeus que visquin fora de les fronteres de la unió i visualització dels partits polítics europeus, així com l'establiment d'un termini de 12 setmanes perquè proclamin els seus candidats.

Si bé, les eleccions europees de 2019 es van dur a terme d'acord amb les regles anteriors, ja que no tots els estats membres van ratificar la nova normativa, entre ells els afectats pel llindar mínim. De cara a les eleccions del 2023, la reforma encara ha de ser ratificada per Espanya mentre que Alemanya ha aprovat el llindar del 2% de cara a la contesa electoral de 2029.[8][9]

Això sí, el Parlament Europeu vol ampliar encara més la reforma de 2018, i va proposar una nova llei electoral que contindria, entre les seves disposicions, la tria de 28 escons en llistes transnacionals dels partits polítics europeus. Si bé, aquesta normativa encara ha de ser ratificada per unanimitat pel Consell Europeu.[10]

Dubtes amb el sistema del Spitzenkandidat

Ursula von der Leyen presenta la seva visió davant el plenari del Parlament Europeu el 2019.

En el període previ a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 es va presentar un nou sistema informal per a la selecció del president de la Comissió Europea que dictava que el grup del partit que obtingués més escons faria que el seu candidat principal esdevingués president de la Comissió. Aquell any, el candidat del Grup del Partit Popular Europeu, Jean-Claude Juncker, va ser nomenat i elegit president de la Comissió Europea.

A les eleccions del 2019, es va intentar mantenir el sistema, amb el nomenament de Manfred Weber com a candidat del Partit Popular Europeu i Frans Timmermans com a candidat del Partit dels Socialistes Europeus, fins i tot amb debats televisats entre ells. Si bé, una vegada constituït el Parlament Europeu, el Consell Europeu, liderat pel president francès Emmanuel Macron, es va negar a proposar al candidat popular, així com als candidats socialista i liberal, per proposar a l'alemanya Ursula von der Leyen, que ni tan sols es va presentar a les eleccions.[11]

Després d'aquest fracàs, diversos sectors dels partits europeus i el Parlament Europeu van suggerir canviar el sistema de cara a les eleccions del 2023, si bé, no es va fer cap aprovació que possibilites el canvi en aquesta contesa electoral. Per tant, i amb el mateix sistema, el Partit Popular Europeu,[12] el Partit dels Socialistes Europeus,[13] el Partit Verd Europeu,[14] el Partit de l'Esquerra Europea i l'Aliança Lliure Europea van anunciar que nomenarien al seu candidat,[15][16] mentre el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus i el Partit Identitat i Democràcia van rebutjar fer-ho.[17]

Desacords al Partit Popular per la relació amb conservadors i extrema dreta

Ursula von der Leyen i Giorgia Meloni.

S'espera que les eleccions d'aquest mandat siguin una de les eleccions més polèmiques en la història del Parlament Europeu, donat l'augment dels partits d'extrema dreta en les enquestes. Davant aquest escenari, una part del Partit Popular Europeu va decidir apostar per apropar posicions amb el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus, liderat per la presidenta italiana Giorgia Meloni.[18]

Aquest sector del Partit Popular Europeu, així com la mateixa Meloni, plantejava la possibilitat d'un acord preelectoral, o una vegada passades les eleccions, entre el Partit Popular i els Conservadors per repartir-se la major part del pastís europeu, que necessitaria els liberals o de l'extrema dreta d'Identitat i Democràcia, amb una única línia vermella del seu president Manfred Weber, que donin suport a Israel i Ucraïna en les seves guerres.[19][20]

Si bé, una altra part dels partits integrats a la família popular ho rebutjava, ja que incomoda la presència als Conservadors d'alguns partits considerats antidemocràtics per una part dels populars, com el polonès Llei i Justícia. Aquests partits aposten per mantenir el llarg equilibri que han suposat els acords postelectorals entre populars, socialistes i liberals per la presidència de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, entre altres nomenaments.[21]

Petició de retirar a Hongria els seus drets de vot a la Unió

El 18 de gener de 2024, el plenari del Parlament Europeu va votar a favor d'una resolució no vinculant que exigeix a la Comissió Europea que consideri retirar a Hongria els seus drets de vot de la Unió Europea, amb 305 vots a favor i 104 en contra.[22] En aquesta resolució es considera a Hongria com un "règim híbrid d'autocràcia electoral" des de 2022 i adverteix que, d'acord amb l'article 7.1 del Tractat de la Unió Europea, es corre el risc clar d'una violació greu del mateix tractat.[23][24]

Guerres a Ucraïna i Gaza

Manifestació en favor d'Israel a Berlín.
Manifestació en favor de Palestina a Berlín.

La invasió russa d'Ucraïna, començada l'any 2022, i la guerra entre Israel i Gaza, iniciada el 2023, van ser un dels temes d'actualitat més importants de les eleccions europees. Mentre el suport a Ucraïna ha sigut quasi unànime dins la Unió Europea, que va sancionar a Putin i els seus aliats i va accelerar els processos d'adhesió a la Unió Europea de països propers al conflicte,[25][26][27] el suport a Israel no ha sigut tan contundent, i si bé a l'inici del conflicte si va ser majoritari,[28] el pas de les setmanes va fer créixer la solució de dos estats, especialment en països com Espanya o Bèlgica.[29][30][31]

Ambdós conflictes també han sigut crucials dins les famílies europees en els mesos previs a les eleccions. Per al Partit Popular Europeu, el suport a Israel i Ucraïna és una línia vermella per qualsevol pacte posterior a les eleccions,[20] mentre el Partit dels Socialistes Europeus ha advertit de sanció o expulsió al partit eslovac Direcció - Socialdemocràcia, liderat per Robert Fico, per les seves proclames contra el suport a Ucraïna i els seus posicionaments xenòfobs i homòfobs, en la línia dels països que donen suport a Rússia en el conflicte.[32]

Escàndol de corrupció de Qatar

L'escàndol de corrupció del Qatargate, que va començar el desembre de 2022, va desestabilitzar el Parlament Europeu després de la detenció de diversos diputats, entre ells Marc Tarabella, Andrea Cozzolino i Eva Kaili, que va ser desposseïda de la seva vicepresidència a la càmera. Altres sospitosos en el cas van ser Francesco Giorgi, l'assistent parlamentari de l'eurodiputat Andrea Cozzolino, Pier Antonio Panzeri, fundador de l'ONG Fight Impunity, Niccolo Figa-Talamanca, de l'ONG No Peace Without Justice, i Luca Visentini, cap de la Confederació Internacional de Sindicats.[33][34][35][36]

Conflicte amb el Dia de Portugal

Les dates escollides per a les eleccions van entrar en conflicte amb un cap de setmana llarg a Portugal, on el 10 de juny se celebra el Dia de Portugal, festa nacional, que s'espera que faci baixar la participació, que ja va ser baixa a les Eleccions al Parlament Europeu de 2019 on es va situar en el 30,75% del total del cens.[37] Malgrat l'intent dels líders portuguesos de trobar un compromís, no es va fer cap canvi a la data predeterminada del 6 al 9 de juny, ja que requeria la unanimitat per canviar-la.[38]

Sistema electoral

Els estats membre de la Unió Europea van triar, segons les seves lleis nacionals, quin sistema electoral usaven per a repartir els escons que tenien assignats. Per exemple, països com Espanya, Portugal, Alemanya o Grècia realitzen una circumscripció única mentre el Irlanda, França, Bèlgica o Itàlia dividien el seu territori en diverses circumscripcions per a elegir als candidats.

L'edat mínima de votació se situava en els 18 anys en gran part de la Unió Europea, amb l'excepció d'Alemanya, Àustria, Bèlgica i Malta, que la fixaven en 16 anys, Croàcia i Eslovènia que també la situaven en 16 anys si estaven treballant, Hongria en cas de tenir 16 anys i estar casat, i Grècia que la situava en 17 anys.[39][40] Per a ser candidat, la xifra també se situava en els 18 anys excepte a Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Irlanda, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia, Estònia i Xipre que la fixaven en 21 anys, Romania que la fixava en 23 anys i Grècia i Itàlia que la situava en 25 anys.

Finalment, la barrera electoral també era diferent segons el país. 10 països no fixaven límit, Xipre el marcava en l'1,8%, Grècia en el 3%, Països Baixos en el 3,2% aproximadament, Àustria, Itàlia i Suècia en el 4%, Bèlgica, França, Txèquia, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia, Hongria, Romania i Croàcia el situaven en el 5% i Bulgària en el 5,9% aproximadament.

Estat membre Edat de votació Vot obligatori Vot dels absents Edat de candidatura Circunsc. Llindar mínim Sistema electoral
Llistes Repartiment
Alemanya Alemanya 16 No Correu 18 1 Tancada Sainte-Laguë
Àustria Àustria 16 No Correu 18 1 4% Semioberta D'Hont
Bèlgica Bèlgica 16 Sí Correu i per representació 21 3 5% Semioberta D'Hont
Bulgària Bulgària 18 No 21 1 ~5.9% Semioberta Hamilton
Croàcia Croàcia 18 No 18 1 5% Semioberta D'Hont
Dinamarca Dinamarca 18 No Correu 18 1 Oberta D'Hont
Eslovàquia Eslovàquia 18 No 21 1 5% Semioberta Hamilton
Eslovènia Eslovènia 18 No Correu 18 1 Semioberta D'Hont
Espanya Espanya 18 No Correu 18 1 Tancada D'Hont
Estònia Estònia 18 No Correu i per representació 21 1 Oberta D'Hont
Finlàndia Finlàndia 18 No Correu 18 1 Oberta D'Hont
França França 18 No Correu 18 1 5% Tancada D'Hont
Grècia Grècia 17 Sí 25 1 3% Oberta Hamilton
Hongria Hongria 18 No Correu 18 1 5% Tancada D'Hont
Irlanda Irlanda 18 No 21 3 Vot únic transferible
Itàlia Itàlia 18 No 25 5 4% Oberta Hamilton
Letònia Letònia 18 No Correu 21 1 5% Oberta Sainte-Laguë
Lituània Lituània 18 No Correu 21 1 5% Oberta Hamilton
Luxemburg Luxemburg 18 Sí Correu 18 1 Panachage D'Hont
Malta Malta 16 No 18 1 Vot únic transferible
Països Baixos Països Baixos 18 No Correu i per representació 18 1 ~3,2% Semioberta D'Hont
Polònia Polònia 18 No 21 1 5% Oberta D'Hont
Portugal Portugal 18 No 18 1 Tancada D'Hont
Romania Romania 18 No 23 1 5% Tancada D'Hont
Suècia Suècia 18 No Correu 18 1 4% Semioberta Sainte-Laguë modificat
Txèquia Txèquia 18 No 21 1 5% Semioberta D'Hont
Cyprus Xipre 18 Sí 21 1 1,8% Oberta Hamilton

Nombre d'escons per elegir

Les eleccions de 2024 repartiran 720 diputats al Parlament Europeu en els 27 estats membres de la Unió Europea, 15 escons més dels que hi havia al final de la IX Legislatura del Parlament Europeu.[4]

Distribució d'escons en les eleccions al Parlament Europeu de 2024 (en comparació amb la distribució post-Brexit)
Estat membre Escons Dif. Estat membre Escons Dif. Estat membre Escons Dif.
Alemanya Alemanya 96 Grècia Grècia 21 Irlanda Irlanda 14 1 Augment
França França 81 2 Augment Hongria Hongria 21 Croàcia Croàcia 12
Itàlia Itàlia 76 Portugal Portugal 21 Lituània Lituània 11
Espanya Espanya 61 2 Augment Suècia Suècia 21 Letònia Letònia 9 1 Augment
Polònia Polònia 53 1 Augment Àustria Àustria 20 1 Augment Eslovènia Eslovènia 9 1 Augment
Romania Romania 33 Bulgària Bulgària 17 Estònia Estònia 7
Països Baixos Països Baixos 31 2 Augment Finlàndia Finlàndia 15 1 Augment Cyprus Xipre 6
Bèlgica Bèlgica 22 1 Augment Dinamarca Dinamarca 15 1 Augment Luxemburg Luxemburg 6
Txèquia Txèquia 21 Eslovàquia Eslovàquia 15 1 Augment Malta Malta 6
Total: 720 15 Augment

Dates de les eleccions

Les eleccions se celebren en diverses dates en els diversos estats membres de la Unió Europea, sempre dins del rang de quatre dies que acorda el Parlament Europeu, i que en aquesta ocasió va ser del dijous 6 al diumenge 9 de juny.[1] Aquest va ser el calendari per a les eleccions de 2024:

  6 de juny
  7 de juny
  8 de juny
  9 de juny
 Mapa
Països Baixos Letònia, Circumscripció Ultramar de França Alemanya, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França metropolitana, Suècia.
Txèquia

Escrutini

Fins a l'hora de tancament dels punts de votació del darrer estat de la Unió Europea, no es poden donar a conèixer els resultats, encara que els col·legis electorals haguessin tancat dies abans.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Martinez, Silvia. «Les pròximes eleccions europees ja tenen data: del 6 al 9 de juny del 2024». El Periódico, 17-05-2023. [Consulta: 11 desembre 2023].
  2. ↑ «Versió consolidada del Tractat de Funcionament de la Unió Europea» (en anglès). EUR-Lex, 26-10-2012. [Consulta: 24 novembre 2023]. «Article 17.7»
  3. ↑ «El Parlament Europeu reduirà la seva grandària després de les eleccions de 2019» (en anglès). Parlament Europeu, 13-06-2018. [Consulta: 24 novembre 2023].
  4. ↑ 4,0 4,1 «Eleccions europees de 2024: 15 escons addicionals dividits entre 12 països» (en anglès). Parlament Europeu, 13-09-2023. [Consulta: 17 desembre 2023].
  5. ↑ «Eleccions al Parlament Europeu: el Consell arriba a un acord sobre un conjunt de mesures per modernitzar la legislació electoral de la UE» (en anglès). Consell Europeu, 07-06-2018. [Consulta: 24 novembre 2023].
  6. ↑ «Reforma de la llei electoral europea: nou llindar mínim per a accedir al PE» (en castellà). Parlament Europeu, 28-06-2018. [Consulta: 24 novembre 2023].
  7. ↑ «Reforma de la llei electoral de la UE» (en anglès). Parlament Europeu, 20-11-2019. [Consulta: 24 novembre 2023].
  8. ↑ Goyoaga, Ander; Navarro, Bea. «La reforma electoral europea abre otro frente en la investidura: España debe fijar un umbral para entrar en la Eurocámara» (en castellà). La Vanguardia, 09-10-2023. [Consulta: 12 desembre 2023].
  9. ↑ Metz, Johanna. «Majoria de dos terços per al llindar mínim de la UE» (en alemany). DasParlament. [Consulta: 12 desembre 2023].
  10. ↑ Jack, Victor. «La majoria dels països dubten sobre la reforma de la llei electoral de la UE» (en anglès). Politico, 05-07-2023. [Consulta: 12 desembre 2023].
  11. ↑ de Miguel, Bernardo. «El sistema del Spitzenkandidat agonitza davant la indiferència de Brussel·les» (en castellà). El País, 03-10-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  12. ↑ Vasques, Eleonora. «El PPE dona suport a Spitzenkandidat, mentre altres parts de la dreta abandonen el procés» (en anglès). Euroactiv, 05-05-2023. [Consulta: 12 desembre 2023].
  13. ↑ Vanttinen, Pekka. «Rumores en Finlandia de que los socialistas presionan a Sanna Marín como jefa de la Comisión» (en anglès). Euroactiv, 20-01-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  14. ↑ «Els Verds Europeus es preparen per a les eleccions europees» (en anglès). Partit Verd Europeu, 02-12-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  15. ↑ Vasques, Eleonora. «L'Esquerra tindrà un Spitzenkandidat per a les eleccions de la UE de 2024» (en anglès). Euroactiv, 19-06-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  16. ↑ Fageda, Gerard. «Romeva serà candidat de l'Aliança Lliure Europea a les eleccions europees». Diari Ara, 13-10-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  17. ↑ Wax, Eddy. «Liberals dividits sobre l'estratègia de campanya electoral de la UE per a 2024» (en anglès). Politico, 05-07-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  18. ↑ Buj, Anna. «Feijóo diu que seria desitjable per a la UE que Meloni entrés en el PPE» (en castellà). La Vanguardia, 21-07-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  19. ↑ Savio, Irene. «Giorgia Meloni flirteja amb el PP europeu de cara a les eleccions de 2024» (en castellà). El Periódico de España, 15-07-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  20. ↑ 20,0 20,1 Gil, Andrés. «El líder del PP europeu posa com a requisit per a pactar amb l'extrema dreta que sigui "proisraeliana"» (en castellà). eldiario.es, 12-12-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  21. ↑ Castro, Irene. «Les bandades del PP europeu: de cortejar a Meloni a reivindicar l'aliança amb socialistes i liberals» (en castellà). eldiario.es, 17-09-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  22. ↑ Wax, Eddy. «El Parlament de la UE demana despullar a Hongria del dret de vot en el xoc per l'Estat de Dret» (en anglès). Politico, 18-01-2024. [Consulta: 27 gener 2024].
  23. ↑ «INFORME PROVISIONAL sobre la proposta de decisió del Consell per la qual es determina, de conformitat amb l'apartat 1 de l'article 7 del Tractat de la Unió Europea, l'existència d'un risc clar d'una violació greu per part d'Hongria dels valors en els quals es basa la Unió» (en anglès). Parlament Europeu, 25-07-2022. [Consulta: 27 gener 2024].
  24. ↑ «El govern hongarès amenaça els valors, les institucions i els fons de la UE, diuen els eurodiputats» (en anglès). Parlament Europeu, 18-01-2024. [Consulta: 27 gener 2024].
  25. ↑ «La nova ronda de sancions de la UE contra Rússia se centra en la importació de diamants, fins ara intocables» (en castellà). Euronews, 15-11-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  26. ↑ «Com funcionen les sancions de la UE contra Rússia» (en anglès). Consejo Europeo. [Consulta: 13 desembre 2023].
  27. ↑ Sahuquillo, María R. «La invasió de Rússia a Ucraïna impulsa el suport majoritari dels europeus a l'ampliació de la UE» (en castellà). El País, 06-12-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  28. ↑ «El Parlament Europeu condemna a Hamàs, demana la seva "eliminació" i fa costat a Israel gairebé per unanimitat» (en castellà). El Español, 19-10-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  29. ↑ «Sánchez obre una crisi diplomàtica amb Israel en parlar del reconeixement de l'estat palestí». 3/24, 24-11-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  30. ↑ Pita, Carlos E. Cué, Antonio. «Israel obre una crisi diplomàtica amb Espanya i Bèlgica en acusar a Sánchez i De Croo de “donar suport al terrorisme”» (en castellà). El País, 24-11-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  31. ↑ Luque, Elisa. «Israel acusa el govern espanyol de “donar suport al terrorisme” malgrat la moderació de Sánchez en les seves crítiques al genocidi». Esquerra Diari, 24-11-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  32. ↑ Castro, Irene. «La 'família socialista' no vol un Orbán: farà fora al guanyador d'Eslovàquia si passa de la “retòrica a l'acció”» (en castellà). eldiario.es, 03-10-2023. [Consulta: 13 desembre 2023].
  33. ↑ Sagrera, Berto. «Escorcollen el Parlament Europeu per l'escàndol de corrupció vinculat a Qatar». El Nacional, 12-12-2022. [Consulta: 13 desembre 2023].
  34. ↑ Fageda, Gerard. «Qatargate: radiografia d'un escàndol al cor d'Europa». Diari Ara, 17-12-2022. [Consulta: 13 desembre 2023].
  35. ↑ Baraza Curtichs, Pol. «Qui és qui en l'escàndol de suborns de Catar al Parlament Europeu?». Vilaweb, 13-12-2022. [Consulta: 13 desembre 2023].
  36. ↑ «L’escàndol del ‘Qatargate’ al Parlament Europeu esquitxa també el Marroc». El Periódico, 14-12-2022. [Consulta: 13 desembre 2023].
  37. ↑ Wax, Eddy; Wheaton, Sarah. «EU riles Portugal by teeing up June dates for 2024 elections» (en anglès). Politico, 10-05-2023. [Consulta: 11 desembre 2023].
  38. ↑ «El Consell confirma del 6 al 9 de juny de 2024 com a dates per a les pròximes eleccions al Parlament Europeu» (en anglès). Consell Europeu. [Consulta: 11 desembre 2023].
  39. ↑ Sánchez Hidalgo, Emilio. «Països en els quals sí que es pot votar abans dels 18 anys, com proposa Podem» (en castellà). El País (Verne), 06-04-2019. [Consulta: 25 novembre 2023].
  40. ↑ «Diferències en les lleis electorals dels diferents Estats de la UE» (en castellà). Oficina a Espanya del Parlament Europeu, 07-05-2019. Arxivat de l'original el 21-05-2019. [Consulta: 25 novembre 2023].

Enllaços externs

  • Eleccions al Parlament Europeu de 2024 - Lloc web oficial